30 Jan 2012

Family Island Regatta - Una regata de balandres tradicionals a les Bahames

(Note; The following text is in Catalan, translated from a piece I originally wrote in English and which can also be found in this blog. Very little is available on the Bahamas that is written in Catalan and I hope it is of interest to Catala-parlants.)




Vam passar l'hivern de 2004-05 navegant entre les illes de les Bahames a bord del nostre veler Hirondelle. La tercera setmana d'abril estàvem ancorats en una llacuna a l'extrem nord de l’Illa Long. Havíem d'estar a Florida a finals de maig i, si volíem fer el viatge de tornada sense presses, ja era hora d'anar. La ruta més fàcil era tornar sobre els nostres passos a través de les illes de Exuma incloent una parada a George Town. Hi havia dues raons per a tornar a George Town a l'Illa de Gran Exuma. Podríem reomplir les provisions, però, més important encara, podríem assistir a la 52 ª Family Island Regatta, una regata d'embarcacions tradicionals. La regata és l'esdeveniment esportiu i social més important de les Bahames. Diversos amics ens havien dit que a vegades els visitants se'ls permetria tripular en las balandres de cursa durant la regata.

Era un divendres, quan vam arribar de tornada a George Town i de seguida ens vam adonar que el nombre de vaixells de creuer estrangers era molt menor en comparació amb la nostra anterior visita. No obstant això més d'un centenar de vaixells estaven ancorats al llarg de Elizabeth Harbour, al gran port natural de George Town. A principis de l'any hi havia hagut més de quatre-cents vaixells de creuer, la majoria nord-americans i canadencs. Seria molt difícil omplir Elizabeth Harbour, ja que es una milla d'ample i gairebé cinc milles de llarg. A l'abril, però, la majoria dels creuers estrangers s'havien anat al Carib o tornaven als Estats Units. A George Town hi havia la calma abans de la tempesta i els estrangers que s'havien quedat sabien que una gran festa estava a punt d'esclatar. A la mateixa tarda vam veure un mailboat - com els vaixells de càrrega i de passatge que naveguen entre les illes es diuen - arribar des de Nassau. La seva coberta de càrrega estava ple de balandres de regata.

Vam passar el cap de setmana a descans i en la càrrega dels subministraments comestibles. Durant las nits ancorem a l'altre banda del Elizabeth Harbour, a costat de l’Illa Stocking. Mentrestant, George Town s'omplia de visitants, la majoria bahameses d'altres illes de l'arxipèlag. En el passeig marítim davant del port i al llarg de la carretera al costat del moll del govern es va construir una mena de barri de barraques que consistia de bars i llocs de menjar improvisats. Els carrers estaven plens de gent passejant, alguns amb cerveses o altres begudes a la mà. Música ressonava des de diversos sistemes de so d'alta potència. Moltes persones estaven renovant velles amistats i altres estaven fent-ne de noves. La festa al carrer era més com el carnaval de Rio que de la Copa del Rei a Palma. Més mailboats carregades amb més balandres i visitants van arribar durant tot el cap de setmana. Diverses balandres de les comunitats properes al Exumas i l'Illa Long van arribar remolcats per vaixells de motor.

El dilluns al matí vam ancorar prop de la Cala Kidd, l'ancoratge a la part davantera de George Town. La major part dels balandres de regata estaven ancorats en la pròpia cala. Des de la cabina de Hirondelle vam veure l'activitat de las tripulacions prepararen las balandres per la regata. Una de las balandres de la Classe C, las més petits de la regata, estava al costat de una balandra més gran de la Classe B. El màstil de l'embarcació petita es va aixecar amb l'ajuda del màstil de la balandre gran. Quan el pal s'havia col.locat la tripulació va tractar d'atreure l'atenció dels vaixells de motor que passaven. La tripulació volia un remolc, però els navegants que passaven pensaven que la tripulació estava sent amable. La Chris em va suggerir d'anar amb el nostre bot de rem i oferir la meva ajuda a la tripulació. No estava segur si podia remolcar un bot de regata tan pesat i vaig dubtar abans de anar ajudar-los. Un tripulant em va llançar una línia tot i que es va sorprendre que no tenia motor en el meu bot. Va ser una tirada fàcil. Quan ens acostàvem a la vora la tripulació va llançar un àncora de popa i vaig porta una altra cable de la proa a terra. Cap problema. Abans de tornar els vaig preguntar si necessitaven mes tripulació per a les carreres. Es van negar la meva ajuda, però em van suggerir de preguntar per altres balandres. La regata havia de començar l'endemà amb la Classe Escolar. Teníem la intenció de tornar l'endemà.



Dia Un - Una oportunitat perduda

Per allunyar-se del soroll de George Town, ara en la manera de festa complet, vam passar la nit ancorat a costat de L'Illa Stocking, però el dimarts al matí vam tornar a Cala Kidd. Aquell matí, la Chris gairebé va tenir l'oportunitat de participar en la regata. Les regles permeten bots en la Classe Escolar navegar amb un o dos adults abord. Estàvem veient las tripulacions preparen els seus vaixells i sortint cap el camp de regata quan un vaixell del comitè de regates se'ns va acostar i un oficial ens va preguntar si volíem navega a bord un dels bots. La Chris si va posar i em vaig quedar a bord amb les nostres dues filles. No obstant això, uns minuts després va tornar. Els oficials de regata havien trobat a algú altre. Va ser molt decebedor ja que la Chris i jo estàvem molt interessats navegar en una balandre. L'ambient de l'esdeveniment, de regata i de la festa, era molt vivificant. Ens agrada la vela i las balandres bahameses tenen un cert encant, són únics i emocionant. Després de dinar tots quatre vam fer una passejada pel poble i cap a la gran festa. Hi havia més gent que el dia anterior. I, un altra mailboat va arribar amb una altra càrrega de balandres.

La intenció dels fundadors de la Family Island Regatta era oferir, francament, un incentiu financer per mantenir les capacitats de construcció de vaixells i de la nàutica de els mariners bahameses. Un grup d'homes de negocis nord-americans estaven preocupats que els vaixells de vela de treball de les Bahames estaven en el punt de desaparèixer darrere d'un núvol de fum del motor. Aquells homes de negocis va organitzar la Out Island Squadron, un grup partidari, el any 1953 per recollir un fons de premis dels navegants estrangers, en la seva majoria nord-americans que coneixien i estimaven les Bahames. Originalment, la regata estava coneguda com la Out Island Regatta. Fins i tot, encara que el guanyador d'una carrera pot reclamar els drets de fanfarronejar la perspectiva d'una mica de diners manté l'interès de tots. La tradició dels incentius en efectiu continua en l'actualitat en forma de subsidis governamentals per la regata. Els propietaris de vaixells i las tripulacions tenen algunes dispersions en efectiu.

La importància dels vaixells als illencs aïllats és evident. En les Bahames fins als anys 50 vaixells de vela van predominar en la pesca, el moviment de la càrrega i del trànsit de passatgers. La majoria dels vaixells de pesca i els mailboats eren simples balandres. També hi havien grans vaixells de vela, com goletes. Però no obstant això, una gran part de l'aigua a les Bahames és poc fondo que limita la mida dels vaixells. Un americà, Evans W. Cottman va treballar com a metge a partir de 1940 i va prestar serveis mèdics als bahameses que vivien en comunitats aïllades a tot l'arxipèlag. En el seu llibre, Out Island Doctor, Cottman compte algunes històries fascinants de la navegació a bord de mailboats, balandres de generalment menys de 30 peus d'eslora, que transportaven passatgers, càrrega i animals en coberta. Són una mica inquietants aquelles històries. La vida en les comunitats petites i aïllades va ser dur. Les Bahames poden haver estat part de l'Imperi Britànic, però les illes a terme van ser una mica oblidades i abandonades.



Dia Dos - Navegant amb el "King"

Després de l'intent fallit de la Chris a pujar a un vaixell de regates era el meu torn per aconseguir un passeig. D'hora al matí vam tornar a la Cala Kidd. Vaig remar per tot l'ancoratge i preguntar a diversos vaixells si necessitaven tripulants. Tots em van rebutjar, però en una balandre em van suggerir que provés un vaixell de casc verd lligat al moll del port esportiu. I, llavors, vaig remar a través de la cala fins el moll i vaig preguntar a un senyor que em semblava estar a càrrec de l'embarcació si necessitava un tripulant. "Ei, vostè no té un motor," va cridar. "No necessito un motor," li vaig contestar, i ell va riure. És clar va dir, que podria utilitzar un altre tripulant de més i em va demanar que torni en una hora o així. Vaig tornar a Hirondelle per esperar. Jo estaria navegant a bord de la Lucayan Lady, una balandre de Classe A. Si més no, això és el que jo pensava.

Al final de l'hora la Chris i jo vam remar a través del port cap al port esportiu. Les nenes es van quedar a bord el Hirondelle, però vam demanar a alguns amics a bord el Wandering Albatross ancorat a prop de mantenir un ull sobre elles. Quan ens vam acosta al moll vam passar el Ansbacher Queen una balandra de Classe B que estava sent remolcat cap al camp de regates. En la canya del timó era l'home amb que jo havia parlat i m'havia demanat a tornar. Algú a bord de la balandra em va reconèixer i va cridar a nosaltres. Em volien a bord el Ansbacher Queen immediatament. De debò, jo estava confós sobre el que estava passant, però vaig girar el bot i em vaig posar perseguir l'embarcació al remolc. Estevam perdent terreny, però aviat la línia de remolc va ser abandonat i el vaixell remolcador em va traslladar cap el Ansbacher Queen. Vaig dir adéu a la Chris i ella va tornar a Hirondelle.

Quan estava a bord el Ansbacher Queen em vaig acostar a al timoner, el senyor que havia conegut abans, i ens vam donar la mans. Em vaig presentar i em va dir: "Jo sóc Eric, però tothom em diu King." King tenia mes de setanta anys d'edat, però es veia en forma i fort com un home molt més jove. Tenia braços musculosos i prims com els d'un boxejador. Tenia una veu profunda i parlava amb un accent distint bahames. Per descomptat, no tenia ni idea que estava navegant amb una llegenda de les Bahames en els quals la reina Elizabeth de Gran Bretanya li havia concedit un MBE , un orde de cavalleria britànica. Més tard vaig saber que el veritable nom de "King" era Eric Gibson i que era un dels músics i personalitats més famosos de les Bahames.

La tripulació va prestar poca atenció a mi sinó a donar algunes instruccions sobre què fer. Jo era l'únic estranger a bord el Ansbacher Queen. Hi havia una atmosfera relaxada a bord, per descomptat. Com podria un nouvingut prendre's a bord amb tan poc enrenou i cerimònia? Jo tenia una mica d'experiència de carreres incloent fen de tripulant a bord d'un iot de la classe 8-Metres, i jo havia vist la intensitat que podia aconseguir en un iot de regatàs. No hi havia res d'això a bord el Ansbacher Queen. Ràpidament amb vaig ficar en el ritme a bord i vaig sortir al "pry" o la palanca. De la canya del timó King em mirava de tant en tant per veure com em comportava a la palanca i durant les viraràs i, semblava que com si fos a la seva aprovació. Jo era simplement llast humà, igual que la major part de la tripulació, i la meva funció era moure el meu pes a on es necessitava. A més del llast humà, la tripulació estava formada pel timoner, King, una mena de cap d'equip el nom de en Alli, que també era responsable per caçar el foque, i China que s'ocupava del tall de la vela major. En Allí i King treballaven junts com tàctic i navegant durant la carrera.

Una vegada que havia grimpat a bord el Ansbacher Queen els esdeveniments van succeir ràpidament. De fet, la balandre es dirigia a la línia de sortida a l'altre costat de Elizabeth Harbour. El vent des del sud-oest i la línia, com en altres cursos de regata de forma triangular, es va establir perpendicular a la direcció del vent. La línia estava marcada per dos boies. Alguns dels vaixells ja estaven en la línia. Abans el comitè de regata ens havien assignat una posició en la línia i es tractava de trobar els vaixells a banda i banda de la nostra posició. L'àncora va ser llançada sobre el costat de sobrevent de la línia. A continuació, vam deixar que el vent empentes el Ansbacher Queen fins que la proa estava alineada amb la línia de sortida. Mentrestant, les veles s'havien baixat, però es van preparar per alçar ràpidament.

La zona de la sortida estava plena de balandres, vaixells de el comitè i de vaixells d'espectadors. Tot era soroll i confusió; les instruccions del King i en Alli, els comandaments del comitè de regates, els crits dels altres equips i crits dels espectadors. Un dels meus companys de tripulació ràpidament em va explicar com la sortida es faria. La tripulació, a excepció del timoner i els que se s'ocupaven de las velàs, va formar una mena de cua de la proa a popa i cada home tenia la corda de l'àncora a las mans. Després hi va haver un tret, l'advertència de un minut abans de la sortida. El soroll va disminuir una mica duran aquell minut però no era complet silenci. Cada membre de la tripulació en cada un dels 15 vaixells es va apoderar del las cordes nerviosament esperant, i esperant. I, de sobte, el tret de sortida es va senti a tot al port. La corda de l'àncora es va retirar ràpidament. De vegades les mans es perdien el seu agafament i els colzes d'un home interferien amb l'home en popa. El vaixell va lliscar cap endavant i a poc a poc va guanya velocitat. Amb la velocitat les velàs es van alçar ràpidament. L'àncora un cop a bord va ser llançat en la bodega i oblidada. Una vegada que les velàs estaven plenes el Ansbacher Queen va començar a escorar i les palanques van entrar en joc.

Les palanques, o "pry boards" com se'ls anomena en anglès, són la característica singular de las balandres bahameses. Un dissenyador de vaixells caritativament diria que las balandres porten a una àrea massa gran de vela. Las balandres són molt inestables i les palanques s'utilitzen per contrarestar la pressió sobre la velàs. Quan el vaixell comença a inclinar-se, la tripulació ha de lliscar al seus culs al llarg del les palanques que projecten de sobrevent. Virar el vaixell implica lliscar de nou, amb un pendent baixant si tot va bé, cap a la barca el més ràpid possible. L'últim home fora de la palanca, en altres paraules, l'home més externa, llisca la palanca cap el centre del vaixell i fins que sortir de l'altre costat. Això també ha de ser sincronitzada amb la botavara que ve a través. A bord de las balandres de las Classes A i B això pot ser complicat. No hi ha molt espai entre la botavara i la coberta com el agullot és només a uns quants centímetres per sobre de la coberta. Quan el vaixell vira, la tripulació ha de capbussar-se sota la botavara o llisquen sobre els seus ventres. Per fer las coses més interessants, sa ha de tenir cura de les mans i dels peus. Poden ser aixafats en qualsevol nombre de llocs, però especialment a les barres doblegades en la línia central que mantinguin l'extrem interior de las palanques.

Vaig ser designat l'home mes a fora sobre la palanca de popa. Amb la confusió a bord amb semblava el lloc més segur, i va ser sense dubte un gran lloc per veure la cursa. En l'extrem de la palanca podia mirar cap avall i veure la quilla i el timó a través de l'aigua cristal·lina. Però, havia d'estar alerta pel que el vaixell estava fent a causa del vent i en conseqüència moure cap a l'interior o exterior en funció de la força del vent. També era important escoltar el que King i en Alli deien, sobretot si l'ordre de virar es donava. En un moment de la cursa vam creuar amb una altra balandra i la punta del la nostra botavara va passar sobre els caps de la tripulació assegut sobre las palanques de l'altre vaixell. Va ser molt a prop i vaig pensar que potser seria una bona idea utilitzar cascos. El Ansbacher Queen va acabar la carrera al mig de la flota i tots a bord semblaven satisfets del resultat.

Vam torna a la Cala Kidd, i passa'n vaig saludar la Chris i les nenes a bord el Hirondelle. Ancorem el Ansbacher Queen a prop del moll i vam anar a terra. Allà ens vam dedicar a la preparació del Lucayan Lady per la cursa. La majoria dels tripulants de King havien arribat de Nassau al voltant de las quatre hores del matí i havien tingut dificultats trobant llocs per quedar-se. La major part de la tripulació eren originalment d'Illa Acklins al sur de las Bahames, com era King, però ara tots vivien a Nassau. Tenien quatre vaixells, però només havien portat el Lucayan Lady i el Ansbacher Queen a la regata de George Town. Els tripulants de King s'havien repartit entre diverses altres embarcacions per a l'esdeveniment de Classe B, però ara poc a poc es derivaven al moll per preparar-se per l'esdeveniment de Classe A. Encara quedava molt per fer abans que el Lucayan Lady estava llest. Las velàs encara no s'havien muntat. A més dels tripulants del King havien uns quants estrangers a bord, dos canadencs, un català i un nord-americà.

Durant la regata les coses no van passar com s'esperava a bord del Lucayan Lady, però d'altra banda ningú estava molt molestat pels resultats. Vaig tenir la impressió que el King i els seus nois estaven feliços de participar, festejar i jugar. Els estrangers a bord també van tenir la mateixa perspectiva. Vam arriba tard per per la sortida, un cop més a l'altre costat de Elizabeth Harbour, però com ja he dit que estava bé amb tothom. El Lucayan Lady i l'altre vaixell que va fer tard, el Who Dat, van navega el recorregut perseguint a la resta de la flota. Com no hi havia pressió era agradable a gaudir del passeig. El vent era més lleuger que en la cursa de la Classe B. Tots els estrangers a bord tenien somriures a les seves cares mentre asseguts a las palanques. D'altra banda alguns dels nois de King sospito que estaven navegant amb ressaca. De tornada al moll el contingent estranger estava feliç quan King els va preguntar si tots poguéssim tornar al dia següent.

De cara a tornar el Hirondelle, Bob Fleury, un dels canadencs a bord el Lucayan Lady, amb va donar passeig a bord del seu bot. Amb la dona de en Bob al timó vam creuar a través de l'ancoratge i ens vam aturar per preguntar si algun dels bots de la Classe C necessitaven tripulants. En un dels vaixells un parell de homes es preparaven per a la carrera. El capità ens van rebutjar, però mentre que ens allunyàvem, se'ns va demanar que tornem. Per un moment vaig pensar que potser només volia un de nosaltres, però ens volia els dos. El capità va dir que estava esperant l'arribada d'un parell d'altres companys. Devia pensar que era millor prendre dos cossos vius que estaven preparats i disposats. És molt possible que els altres dos mai arribarien, i si es presentaven no serien en condició de navegar havien sucumbit a las temptacions de la festa. El Vitamalt Thunderbird era un vaixell nou i mai havia competit en una regata. En Bob i jo vam pujar a bord i vam ajudar al capità, Joshua Green, mountar la vela major. Passa'n per davant de Hirondelle vaig saludar amb la mà la Chris i les nenes. Amb les nostres samarretes de color taronja brillant i amb el logotip del patrocinador ens destacàvem com quatre senyals d'alt a bord d'un vaixell.

La carrera de la Classe C es va dur a terme en vent que fallava, però era la millor cursa que vaig fer aquell dia. Malgrat el bon resultat, en Joshua, no estava satisfet amb l'ajust de l'embarcació, els pesos de llast de plom estaven mal col.locats. També en Joshua va dir que el Vitamalt Thunderbird hauria estat més eficaç si el vent hagués estat més fort. En les ràfegues la balandre semblava que guanyava temps dels seus competidors, però el perdria en l'aire més lleuger. En qualsevol cas es tractava d'una bona carrera. En Bob i jo havíem corregut las Classes A i B i per la tercera carrera estàvem molt hàbil amb las palanques. El vaixell més lleuger és més sensible i el treball de la palanca requereix més subtilesa. En els vents variables quan muntàs la palanca estas en constant moviment cap enrere i cap endavant. Estàvem gairebé mai immòbils, però era molt divertit. En Josuha em semblava satisfet amb la nostra capacitat i de tornada en l'ancoratge en Bob i jo vam ser convidats de nou per al dia següent.

Un dia de curses en les tres classes de vaixells m'havia donat l'oportunitat de tenir una mirada de prop a las embarcacions tradicionals de les Bahames. Durant l'últim mig segle, els vaixells i els seus equipaments han canviat fins al punt que ara són gairebé irreconeixibles als de la dècada de 1950. El comitè de regates s'esforça per mantenir un equilibri entre la tradició i la modernitat. Tothom vol guanyar i les regles sempre han estat empesos pels capitans, las tripulacions i constructors de vaixells. Les balandres, per descomptat, es construeixen a un conjunt de normes establertes pel comitè de regates. Els vaixells han de ser dissenyats, construïts i tripulats per bahameses. Las balandres de las Classes A i B son d'aproximadament 28 i 21 peus d'eslora respectivament. Els vaixells han de ser de construcció de fusta i en l'aparença han de ser la forma "tradicional de les Bahames." El llast mòbil i a l’interior del casc és preferit pel comitè de regates. No es permeta'n torns. Els pals no poden portar creuetes.

Al llarg de l'últim mig segle els balandres han tendit a convertir-se en "màquines de competició," construït per la velocitat en lloc de servir a funció de vaixell de pesca o vaixells de transport. Aquest aspecte de màquina de competició és més evident en la gran quantitat de vela que porten las balandres i bots en relació amb la seva mida del casc. Les normes recomanen per una balandre de la Classe A un pal de longitud màxima de 60 peus i una botavara d'una longitud màxima de 32 peus, i això en un casc de només 28 peus d'eslora. La vela major es alça amb una gran tableta de fusta que resulta en encara més superfície. D'altra banda el foque és relativament petit, ja que s'ha d'encaixar en el triangle format pel l'estai de proa i el pal. Malgrat las seves petites superfícies, las foques són fonamentals per virar las balandres de las Classes A i B. La importància de les foques es va posar de manifest per mi en diverses ocasions durant la regata. No obstant això, els bots de la Classe C no tenen foques .Les normes exigeixen que les veles han de ser fetes de tela de cotó.

Jo diria que els vaixells haitians estan més en consonància amb l'esperit de la primera sortida a la Out Island Regatta de 1953. Durant el nostre temps navegant a les Bahames vam veure alguns dels vaixells d'Haití. Construïts a las platjas amb materials locals, las veles són de colors de vegades incongruent, ja que es cusen juntes de les restes de banners publicitaris rescatats. Els mariners d'Haití no són benvinguts en les Bahames, però a un cert nivell són tolerades per les autoritats. A Nassau, una vegada vam veure una mitja dotzena barques d'Haiti ancorats prop de l'entrada del port en contrast amb els creuers grans en els molls propers. Els haitians exerceixen el paper de recol.lectors de deixalles, recollien qualsevol cosa que pugui tenir algun valor a Haití, però vist com escombraries en les Bahames. Diverses vegades hem vist vaixells d'Haití, les seves cobertes carregades de matalassos usats, mobles i bicicletes velles, travessant el port de Nassau passat els grans hotels, més enllà dels creuers i els iots dels rics. Es veuen com els vells mailboats de les Bahames. Els haitians no tenen necessitat d'una regata de vaixells tradicionals.




Dia Tres - Vitamalt, la beguda que posa mina en el teu llapis

En el tercer dia de la regata jo havia de fer un esforç per resoldre un problema. El dia anterior, tot el temps que estava a bord de las balandres, jo estava pensant de la Chris a bord el Hirondelle i que ella també volia participa en la regata. La seva única oportunitat havia estat anul.lada, però jo per bona sort havia navegat en tres embarcacions diferents. Durant els nostres viatges a les Bahames ens havíem adonat que las dones bahameses gairebé mai sortien en petites embarcacions. Ens preguntàvem si es tractava d'un fenomen cultural. L'any anterior havíem vist una dona conduint un vaixell de motor, que treballava amb diversos vaixells de pesca. Vam pensa que era notable perquè va ser l'única vegada que vam veure una dona bahameses conduir un vaixell. En la Family Island Regatta algunes de las balandres hi havien dones a bord, però totes elles eren estrangers, entre elles una era a bord el Lucayan Lady. Obviament King no tenia cap problema amb tripulants femení, així vaig pensar que la Chris podria fe de tripulant a bord el Lucayan Lady.

Dijous d'hora al matí estaven ancorats de nou fora de Cala Kidd. La carrera de Classe B, va tornar a ser la primera del dia. El vent era fluix al principi però a poc a poc va guanya forca durant tota la carrera. Peró el Ansbacher Queen va ser superat par la majoritat de la flota i va acabar antepenúltim. Llavors vam torna de nou al moll per preparar el Lucayan Lady per la seva cursa. King es va mostrar feliç de tenir la Chris a bord i va ser un gran alleugeriment per a mi. Vam conèixer l'esposa de King quan ella va portar entrepans per a la tripulació. Havíem quedat que a les nostres filles anessin a bord el Wandering Albatross. Allà serien subministrats amb galetes i dolços, i ferien gairebé cap atenció al que els seus pares estaven fent.

El Lucayan Lady va fer una sortida una mica desafortunada des de el moll. A la deriva i fora de control va travessa el ancoratge dels creuers, però sense xocar amb ninguna barca. Almenys aquesta vegada, vam arriba a la línia de sortida a temps. Després d'haver ancorat, i mentre esperàvem l'inici, un bot inflable es va acostar de el Lucayan Lady. Una dona d'uns cinquanta anys, més o menys, en el bot va atreure l'atenció de King. "Escolta, King," ella va cridar, "Jo et vaig conèixer fa 35 anys a Nassau." La tripulació la mirava mentre que ella va fer algunes fotografies i després va seguir el seu camí. No crec que King tenia la menor idea qui era la dona, però alguns de la tripulació li van prendre el pèl.

Per a la tripulació del Lucayan Lady la segona cursa de la Classe A va ser molt memorable, però per raons equivocades. Almenys ningú va resultar ferit. Una brisa de 15 nusos bufava onades i escuma a travesse de Elizabeth Harbour. Una altra vegada jo estava l'home de fora sobre la palanca de popa. La Chris estava en la mateixa palanca però cap a l'interior. Amb la seva àmplia experiència en regatàs de bots ella ràpidament es van acostumar a la palanca. El Lucayan Lady va tenir una bon sortida, sense encallar-se amb qualsevol altre vaixell. Pel als tripulants sobre las dos palanques, amb el fort vent que bufava, era una excursió emocionant. Assegut molt per sobre de l'aigua, de tant en tant mira cap avall per veure la quilla a través de l'aigua clara i el sentiment de la premsa del vent gronxant el vaixell, va ser molt estimulant. Però, el bon temps no va durar. Mentre que estàvem en una bordada d'estribord, en direcció a la primera boia de sobrevent acostat d'Illa Stocking, hi va haver un cruixit fort, el so de fusta trencant. Jo a la palanca i amb els altres tripulants a davant meu, no vaig poder veure res, però, la botavara tenia una esquerda un metre de llarg a partir del agullot. De sobte era molt tranquil a bord el Lucayan Lady. Què passaria tothom pensava? Afortunadament, res realment dolent.

Amb una mà ferma agafada el timó King va mantenir el seu rumb i va envia cap endavant en China amb una llargada de corda. Tots vam mirar com en China va embolica la corda el voltant de la esquerda. Jo no crec que ningú creia que la reparació aguantaria un cop que la barca virava. Per complicar les coses va ser el fet que estàvem en una bordada d'estribord i hauríem de circular la boia amb una bordada de babord. Virar seria un problema en la nostra condició delicada. A mes diversos vaixells per davant de nosaltres estaven a punt d'arribar a les proximitat de la boia, tots al mateix temps. Era molt clar que no hi hauria espai per a tots ells. Els patrons bahameses navegant els seus vaixells com si tinguessin molta cobertura d'assegurança, o potser com si ells no en tenen. Acostant-se a la boia, el Lucayan Lady va colpejar de costat a costat amb un vaixell. La Chris es va escapolir a bord i es va asseure a la vora de la coberta mirant per el que passaria a continuació. Quan el Lucayan Lady es va posa amb proa al vent i estabilitzar, els extrems de las palanques es van submergit en l'aigua. Jo amb vaig haver de aguantar fort perquè la pressió de l'aigua va tractar de tirar-me de la palanca. Vaig arriba a la coberta sense res pitjor que un remull. Però un home en l'altra palanca es va capbussar en l'aigua. Ens vam allunyar de l'altra embarcació amb prou impuls per arribar a la boia, al mateix temps que un altre vaixell. La proa del Lucayan Lady va colpejar l'altre vaixell just a popa de la proa del altra balandre. Estàvem llavors parats. Era evident que no podíem continuar. També ens faltava d'un parell de tripulants. Vaig mirar al meu voltant però no vaig poder trobar la Chris. El company que s'havia capbussat el vaig veure a la palanca d'un altre vaixell que s'estava allunyant del Lucayan Lady. Un altra dels nostres tripulants també s'havia capbussat per evitar ser escombrat per la botavara d'un altre vaixell, però aquest va tornar a bord del Lucayan Lady. No vaig poder trobar la Chris perquè en tot la confusió ella va tenir el seny de capbussar-se en la bodega. Si els vaixells no estaven fets de fusta la situació hauria estat un desastre. Una de les nostres estais, que suportava el pal, s'havia trencat en una de les col.lisions. Era el bon moment per baixar la vela major. Com vaig dir abans, per sort, no hi va haver ferits.

El Lucayan Lady va torna al moll amb nomes la ajuda del foque. Allà vam revisar els danys i perjudicis. King va dir que ell podria arreglar la botavara a temps per a la carrera del dia següent. Va proposar embolicar la ruptura amb fibra de vidre. La Chris i jo teníem experiència amb les reparacions de fibra de vidre i ens vam oferir a ajudar King. Ell ens va agrair, però va dir que no era necessari. Em vaig anar a la carrera de la Classe C a bord de el Vitamalt Thunderbird. Aquesta vegada vam tenir un cinquè home a bord, que va ajudar en les condicions de fort vent. Vam tenir una sortida una mica descurada i vam fracassa una de las virades. Això va ser suficient per que la resta de la flota ens va deixa en darrere. Vam acabar onzè. Havia estat un dia dur.

Més tard aguell dia algú ens va mostrar un article publicat unes dies abans de la regata en un periòdic bahameses sobre la tema del nostre patró King. Ens vam assabentar que ell era un natiu d'Illa Acklins al sud de les Bahames. En la dècada de 1950 va formar la banda de calipso King Eric and His Knights jugant els nightclubs i hotels a Nassau. King i la seva banda van ser molt populars al llarg de la dècada de 1960 i és reconegut allà on vagi a les Bahames. Més tard va obrir un estudi d'enregistrament per la promoció d'altres músics de les Bahames. Ara dirigeix ​​un espectacle de varietats per als turistes en un dels grans hotels al costat de la famosa Platja Cable a Nassau, però que també està involucrat en diversos negocis. Un fill seu és un membre del parlament Bahames. La seva participació en les regatàs de balandres es remunta molts anys. No només navega, però ell i la seva dona fabrica'n moltes de les veles utilitzades per als altres competidors. En el 2004 la reina Elizabeth va concedir King amb la designació de MBE (Membre de l'Ordre de l'Imperi Britànic) per les seves contribucions a la música i la societat de les Bahames.



Dia Quatre - Un altre dia a les carreres

El quatre dia de competició va també ser molt interessant. Els vaixells de Classe B van córrer primer i a bord el Ansbacher Queen las coses no van anar bé. El rendiment de la tripulació hauria fet una tropa de pallassos envejat. Vaig pensar que la majoria de la tripulació no va ser molt útil a King en la preparació dels dos vaixells abans de les carreres. Els bahameses havien sortit de festa fins altes hores del matí i per la major part van arribar tarde en el moll. Un parell de membres de la seva tripulació i jo vam ajudar King a canviar les veles de el Ansbacher Queen. Sortint del moll va ser una comèdia d'errors acompanyada per un cor de crits, ordres i contraordres. Confusió en una paraula. Vam sortir del moll amb el timó de el Lucayan Lady a bord amb la intenció de deixar-lo a bord de Lucayan Lady que estava ancorat a terme. La tripulació del nostre vaixell remolcador no entenia els diverses crits que emani-en des-de el Ansbacher Queen i no es va poder lliurar el timó com previst. Simplement es va deixar el timó caure a l'aigua prop de l'inici per ser recollit després. La confusió va fer a bord d'un ambient molt inestable almenys pel meu sentiment. Vam fer la sortida força bé però una de las primeres virades va se un fracas, que ens va deixar parat i la flota va avançar sense nosaltres. Finalment, quan tots ens vam adonar que estàvem irremeiablement enrere, la tensió va disminuir a bord. En un moment durant la cursa vaig ser arrossegat fora de la palanca per una onada i em vaig trobar penjant de la borda, les meves cames en l'aigua. King em va mirar i va cridar: "salvar l'home!" Un parell de la tripulació sense cerimònies em van arrossegar a bord. Al llarg de la carrera hi va haver una constant lluita verbal entre King i els seus nois. King els castigava perquè havien estat masa de festa i masa tarde. La tripulació, almenys alguns, insistint que no havien sortit tan tard com King pensava. Quan vam tornar al moll em preocupava el que passaria a bord de el Lucayan Lady.

Vam traslladar el Lucayan Lady des-de l'ancoratge fins al moll i vam canviar les seves veles. Un vaixell de motor ens va lliurar al timó. Durant la nit King havia reparat la botavara. Hi havia una massa de fibra de vidre embolicada al voltant de l'esquerda com un enorme dit embenat. La Chris va pujar a bord i li vaig explicar el que havia passat a bord de el Ansbacher Queen. Quan vam tenir un remolc des-de el moll, possiblement ens va salva una mica de vergonya. Malgrat una bona sortida i navegant més o menys competents, vam acabar darrere de la majoria de la flota. El vent va tornar apropar-se de 15 nusos i en ocasions el Lucayan Lady estava gairebé de costat. Per els que estaven el las palanques va ser molt emocionant, i una mica alarmant.

La tripulació del Vitamalt Thunderbird va fer un bon esforç en la cursa de Classe C. Però ens vam veure frustrats per una decisió adoptada abans de la cursa. Perquè en aquell moment el vent era bastant fort, en Joshua va pensar que seria més adequat utilitzà la vela amb menys superfície. En conseqüència vam muntar la botavara més curta i la vela més petita. Per descomptat, un cop compromesos amb aquesta mesura no hi ha manera de tornar enrere. S'hauria anat millor amb la vela més gran, perquè en el moment de la sortida el vent estaven fallant. No obstant això, vam navegar bé. Per la forma en que la cursa es va traçar, la flota va haver de navegar en el tram de vent a popa a través de l'ancoratge dels creuers. En Joshua va esta mol ocupat que la punta de la botavara no s'en enganxes amb els aparellatges dels vaixells ancorats. Dues de les balandres darrere de nosaltres va tenir una trobada estrany. Al pal de una balandre va enganxar l'estai d'una altre barca. Un dels pals es va doblegar-se a un grau extraordinari abans de trencar-se. La peça trencada va caure sobre la coberta de proa, per fortuna sense fer mal a la tripulació.

Després de tres curses jo estava esgotat i afamat. La Chris i les noies estaven en terra gaudint de la festa i vaig trobar-les després d'un temps de vagar entre las multituds. La música de diverses fonts sonava una cacofonia de soroll. Menjar i beguda estava disponible en diversos estands. Hi havia una petita presència policial, però la multitud era amistosa i feliç, la seva majoria bahames amb uns pocs estrangers. Algú va dir que el bisbe anglicà de les Bahames estava de visita a l'illa. Si ell buscava pecadors tindria una tasca senzilla. La festa era ben divertida.

Més tard, la Chris i jo vam discutir la situació a bord el Lucayan Lady i el Ansbacher Queen. No teníem cap dubte que King era un bon, fins i tot, un excel.lent mariner però els seu tripulants no estaven en mateix nivell de habilitat. La Chris pensava que la majoria tenien molt poca experiència navegant. De vegades semblava que no se adonaven de la importància de les ordres o instruccions de King. Per exemple, era molt important per aconseguir el foque de un costat al altra amb rapidesa durant una virada, si no el vaixell se aturaria. Eventualment, ells aprendrien aquestes coses, i amb King tenien un bon instructor. Una vegada que la Chris es va adonar del nivell d'habilitat que tenia la tripulació es va sentir més còmoda prendre la iniciativa en algunes de les maniobres, per exemple, durant el ancoratge i amarratge. Per la seva banda, King va veure que la Chris i jo estàvem còmodes en un vaixell d'una manera que la majoria dels seus nois no ho eren. Crec que s'aprecia això i que ens tingués a bord. Un parell de tripulants van ser estranyament adversos a l'aigua. Un home no volia muntar la palanca, perquè no volia mullar-se, i un altre portava una bossa de plàstic sota de la seva samarreta per impedir que es mulli. Per a nosaltres, els estrangers a bord, mullar-se va ser part de la diversió, com ànecs a l'aigua.



Dia Cinc - You've Gotta Regatta

El dissabte era l'últim dia de la regata. L'ordre de les carreres havia canviat i era la cursa de Classe C seria la primera del dia. En Bob em va venir a buscar d'hora i vam pujar a bord el Vitamalt Thunderbird a tres quarts de vuit. En Joshua havia triat per la gran vela. Ja, al començament hi havia una brisa de 15 nusos agitant onades al terme de Elizabeth Harbour. A bord el Vitamalt Thunderbird l'estat d'ànim era optimista i tots estàvem disposats a fer en una bona carrera. Vam tenir una bona sortida sense interferir o ser interferides pels altres vaixells. En Bob i jo estàvem com sempre en la palanques. Des de la línia de sortida vam esta en una vira a babord i ens dirigim a la cantonada del camp de regates prop de Regatta Point de front de George Town, el vent del sud-oest. En front de Regatta Point vam virar a estribord i a mesura quan ens acostàvem al centre del camp que probablement estevam entre els cinc primers vaixells. El Legal Weapon estava amurat a babord i estava acostant el centre del camp. Cobert per les veles i sense cap de la tripulació a la proa observant, el Legal Weapon no ens podia veure. Era evident a en Bob i jo que anàvem a xocar. El meu instint era de cridar "estribord", perquè teníem dret sobre un vaixell a babord, però com un convidat a bord no volia usurpar l'autoritat del capità. Crec que en Bob tenia el mateix sentiment. Just quan estàvem a punt de xocar, en Joshua va empènyer la canya posant la proa el vent i evitant així la col.lisió. Un moment mes tarde el Legal Weapon va virar i es va allunyar, però nosaltres ens vam trobar parats. No hi va haver més remei que abaixar la vela, deixa la barca surar amb el vent per guanyar velocitat, llavors hissar la vela i continuar. Però la flota ens havia deixat enrere. Era decebedor, especialment que el Vitamalt Thunderbird va navegat bé. A favor del vent la barca va trobar la seva bona gambada i tots vam pensar que podríem haver acabat en una de les tres primeres posicions, si no haguéssim tingut l'incident amb Legal Weapon. Més tard, ancorat en la Cala Kidd mentrestant que desmuntàvem la vela i la botavara, vam poder escoltar el patrocinador del Vitamalt Thunderbird enfadat i escridassant la tripulació del Legal Weapon. És poc probable que la tripulació del Legal Weapon van ser molt preocupat, ja que havien guanyat els honors de la Classe C. Eren bon navegadors però no van mantenir una vigilància adequada. En veu baixa en Joshua ens va dir que havia posat proa al vent perquè volia que ningú es fes mal. No tenia altra opció i havia pres la decisió correcta, és només una regata després de tot. No deixava de pensar que jo hauria d'haver cridat. L'amo de la barca va preguntar si en Bob i jo estaríem en qualsevol de les altres regatàs, era un bon reconeixement de les nostres capacitats.

El següent cursa era de la Classe B i el que seria un pèssim exercici per el Ansbacher Queen. No vull donar la impressió que no m'estava divertint, tot la regata era molt divertit, però ho hauria estat més si els dos vaixells de King havien tingut millors resultats. Les carreres de Classe B, van ser els més estranys, frustrants, i, francament, ridículs. Almenys per a l'última carrera, el Ansbacher Queen va tenir una bona sortida i vam fer una volta completa del camp de cursa abans que les coses es van tornar boig. Estàvem en la segona volta i navegant contra el vent quan es va fracassa una virada. La vela major es va de haver baixar i deixa el vaixell surar amb el vent per obtenir velocitat. Vam tenir el vaixell en control però poc després vam perdre una altra virada. Una vegada més es va repetir la maniobra per recuperar el control del Ansbacher Queen, però després per tercera vegada no vam pogué virar amb suficient rapidesa, perdent el control dels cables de control de la vela de floc. La tripulació es va quedar en silenci i em vaig sentir malament per King. Ell se sentia frustrat, però ho va prendre amb calma. A diferència d'alguns dels capitans amb que jo havia navegat King mai va perdre la calma no va abusa cap de la seva tripulació. En aquest moment estàvem irremeiablement darrere de tots els altres vaixells i el pretext va ser que se havia trencat una peça de equipament. King va elegir per tornar a Cala Kidd. Teníem temps de desmuntar la vela major i la botavara del Ansbacher Queen. Vam trasllada algunas de las peces de llast de plom des-de l'embarcació de Class B a’l Lucayan Lady. La Chris va arribar i tots dos van ajudar mentre que la majoria de la tripulació se’n van anar corrent a terra, per llepar les ferides i esmorzar. La Chris, jo i alguns altres vam navegar el Ansbacher Queen amb la ajuda del foque fins el moll del govern. La Chris va tenir l'oportunitat de timonar per una estona. Vam ancorar darrere d'un dels mailboats. Una vegada que vam esta a terra King em va comprar una cervesa i vam caminar a través de la festa i les multituds feliços fins al moll del port esportiu.

A poc a poc l'equip va tornar al moll i ens vam transportar a on el Lucayan Lady estava ancorat. Un altre espectacle de pallassos es va jugar a Cala Kidd. Sortir de un ancoratge amb nomes la ajuda de vela té el potencial de entretenir els espectadors. No vam defraudar. Vam travessar l’ancoratge dels creuers, afortunadament molt a poc a poc perquè també teníem poc control. Vam surar per sobre el cable de l'àncora d'un creuer. La corda va lliscar al llarg de la quilla del Lucayan Lady i es va ficar en la bretxa entre el timó i el casc. Això ens va deixar parats i vam donar la volta fins que estàvem de costat a costat amb el creuer en qüestió. Afortunadament, els propietaris de l'embarcació de creuer no es trobaven a bord. Mentre que alguns de nosaltres es vam defensar las dos barca, un parell de la tripulació es va capbussar i van ser capaços de lliscar el cable fora de la bretxa. Tot l'episodi es va promulgar un parell d'eslores lluny del Wandering Albatross, el vaixell, on les nostres filles estaven entretingudes. És una bona cosa quan els nens poden riure's del que fan els seus pares, i les noies van tenir una bona ullada de prop dels disbarats d'ells.

Lliure per fi, vam navegar a més aventures. Per sort vam arribar d'hora a la línia de sortida, ni tampoc vam fracassar la sortida. Simplement, els altres vaixells van navegar millor que nosaltres i ens van deixar enrere. Un vaixell, però, va tenir d'abandonar a causa d'una vela esquinçada. No vam fer res realment malament, vam fer tots els nostres virades sense problemes, però amb menys finor que las altres tripulacions. L'últim tram de la carrera es va desenvolupar d'una boia per sota del monument en l'Illa Stocking diagonalment a través del port a la meta fora de Regatta Point. Una altra vegada jo estava en l'extrem exterior de la palanca amb la Chris més endins en la mateixa palanca i va ser uns minuts gloriosos quan el Lucayan Lady perseguia la resta de la flota. Era un avantatge ser l'últim vaixell perquè teníem un bonic espectacle de la flota per davant sobre les aigües de color turquesa. La multitud d'espectadors, tant a terra com en embarcacions, tenia una bonica vista de la flota de carreres. A dalt un cel gloriós blau amb uns quants núvols, per sota, l'aigua cristal·lina. I, enfilat a la part alta de la palanca jo tenia el millor seient per veure-ho tot. En creuar la línia va haver crits i botzines a tot volum. Un vaixell de motor pel d'espectadors es va apropar del Lucayan Lady per saludar i animar King. Tenia un gran somriure i va saludar als seus amics. La regata havia acabat.

Vam ancora el Lucayan Lady enfront del moll del govern i vam desmuntar les veles i la botavara. Més tard el Lucayan Lady, amb el pal en peu, es va hissar a bord d'un mailboat per al viatge a Nassau. Els tripulants van enganxar passejades a terra tan aviat com van poder i van córrer per la gran festa. Abans de sortir, la Chris i jo, vam agrair King per deixar-nos navegar amb ell i els seus companys. Vam dir adéu al cap d'equip, en Alli, i li vam donar les gràcies també. Llavors la Chris i jo vam caminar pel carrer principal cap a la festa. Hi havia una gran multitud davant de l'edifici del govern veient la Banda de la Policia de les Bahames. Ens vam trobar amb les noies i els seus escortes del Wandering Albatross. I, tots ens vam dirigir a la festa de la regata per una mica de menjar i unes quantes cerveses.

He publicat aquest bloc fa algun temps en anglès. He traduït l'obra al català en part com una excersise per practicar el meu català escrit, que és certament feble. Espero que sigui d'interès. Hi ha molt poca informació sobre les Bahames disponible en català.

Les fotografies a color van ser preses per la Chris durant la regata de 2005. La fotografia en blanc i negre s'ha pres del llibre Bahama Islands de J. Linton Rigg.